HOME
 SPAIN IS DIFFERENT
 MADE IN SPAIN
 FAMILIA ESPAÑOLA
 FAMILIAS REALES
 CLASICOS
 EL DESNUDO
 DIOSAS
 ELLAS
 EL RENACIMIENTO
 CARPE DIEM
 MADE IN MAROC
 EL CINE
 EL CIRCO
 LA MUSICA
 PAISAJES
 MI FAMILIA
 MIS AMIGOS
 MIS ANIMOS
 LOS ABUELOS
 BESTIARIO
 DON QUIJOTE
 GOODBYE
 VIAJES Y SUEÑOS
 SANTOS MARTIRES
 CANTAMAÑANAS
 BUSCO PAREJA
 KAMASUTRA
 TINTA CHINA
 ESCULTURA
 
 CURRICULUM
 PRENSA
 CRITICAS
 CONTACTO
  C R I T I C A S   E L E A Z A R
 

MEMORIA BURLESCA DE ALGUNOS TOPICOS ESPAÑOLES. Enrique Castaños.
(Diario Sur. 2-10-2010
)

La obra entera de Eleazar (Siles, Jaén) está llena de humor y de ironía. También de admiración hacia la expresión artística de los primitivos actuales y hacia aquellos creadores de la vanguardia histórica o de la neovanguardia que más repararon en el arte de los niños, de los enfermos mentales y de los marginados en general. Las referencias al arte de los primitivos actuales, especialmente el de Oceanía aunque también el africano, están muy claras en las esculturas en madera de Eleazar, cuyas formas elementales y simples, deliberada tosquedad y expresión de lo esencial con un mínimo de recursos las emparenta con lo primigenio, con todas aquellas muestras que huyen de una civilización opresiva. En su caso no hay ningún afán por revivir los rituales animistas o de la magia simpática, pero sí hay una advertencia a la necesidad de recuperar la inocencia en los modos de expresión. En esculturas como El empleado del año, Eleazar rinde homenaje a uno de sus incuestionables mentores artísticos, el francés Jean Dubuffet, que acuñó el término Art Brut para referirse precisamente a un tipo de arte alejado de las normas estéticas vigentes y que supusiera una bocanada de aire fresco y puro.

Pero no puede tampoco olvidarse aquel componente irónico, de cierta irreverencia y desenfado, aunque sin caer nunca en la chabacanería o en una obscenidad gratuita. Estas son las preferencias que marcan su exposición en la Casa Fuerte Bezmiliana, cuyo primer rasgo sobresaliente es la técnica empleada y el tratamiento de los materiales. Los diversos materiales utilizados simultáneamente en los cuadros, óleo, tiza, collage, carboncillo, le dan al conjunto un aspecto muy característico de técnica mixta, con multitud de grafismos, incisiones, frases y palabras escritas o pegadas, destacando casi siempre o bien poderosas masas en negro o bien formas blancas delimitadas con un contorno negro. La angulosidad de las formas, con numerosas líneas quebradas; el esquematismo de los rasgos, sobre todo los del rostro, con narices y bocas que son simples líneas rectas, o los ojos almendrados, muy abiertos, como los de las antiguas figuras sumerias; la posición frontal, con los brazos pegados al cuerpo y una «infantil» simetría en la composición de las figuras; la esquemática división de los cuerpos representados en cabeza, tronco y extremidades; la rígida composición, en fin, como si fuesen esculturas de madera que tuviesen atenazados sus movimientos o se moviesen muy lentamente como una marioneta articulada, convierten todas estas obras en realizaciones de una elemental expresividad, pero alejada del Expresionismo y cercana a los modelos citados de Dubuffet.


Por último está la iconografía, personajes tópicos de una España subdesarrollada, de la vida rural preindustrial. Junto a ellos, que no son otros que la pareja de la guardia civil, el cura de pueblo, los abuelos, la monja de clausura, el legionario, etc, hay también recreaciones de célebres carteles de películas americanas de la época dorada de Hollywood, siendo una de las más logradas la del cartel de King Kong.



DE LA ESPAÑA PROFUNDA A LA CORRUPCION. Sara Pelaez
(Diario Sur. 28-08-2010)

Si hay algo que caracteriza el trabajo del reconocido pintor jiennense Eleazar es la crítica satírica y en clave de humor sobre temas sociales y políticos, que plasma en cada una de sus obras. El punto y seguido a 'In Memorium. Made in Spain' lo pone la nueva muestra del artista, 'Eleazar's Tour 2010', compuesta por cuarenta cuadros que desde ayer descansan en la Casa Fuerte de Bezmiliana, situada en Rincón de la Victoria.

Esta exposición itinerante, que ya ha pasado por Jaén, Sevilla y Ronda, tiene un carácter especial, ya que proporciona al artista la oportunidad de exhibir su obra por primera vez en su tierra natal. «Queríamos rescatar a un autor andaluz, que nunca había expuesto en Andalucía, pero que ha visto reconocido su trabajo fuera», asegura el comisario de la muestra, David Martínez.
Para el propio Eleazar, que no pudo estar presente en la inauguración por encontrarse en Vietnam, las series se han de encadenar unas con otras porque así «se aporta algo nuevo». La obra con la que arranca 'Eleazar's Tour', es un ejemplo de ello.
'Spain is different' es una pieza que surge a partir de su serie anterior, 'In Memorium. Made in Spain', que ya estuvo expuesta en el año 2006 en Barcelona, ciudad donde reside el creador. En aquella ocasión, presentaba a una serie de personajes del mundo del toreo, el flamenco y el bandolerismo de finales del siglo XIX y principios del XX.

Desfile de arquetipos

Con esta nueva muestra, el creador ha querido hacer hincapié en los arquetipos propios de la 'España profunda', con obras que convocan a los habitantes de su memoria y su cultura más cercana. Personajes tan propios como 'El cura de mi pueblo' o 'El sobrino que se alistó a la Legión Española' se suceden dando paso a otros de temática política. 'Político intachable busca partido sin escrúpulos' es una pieza en la que el creador ha querido representar a todos los alcaldes, funcionarios y empresarios que ahora mismo están acusados de corrupción, y es, además, la pieza con la que da por concluida la exposición.

A modo de regalo, y continuando con su filosofía de enlace, el artista jiennense ha querido presentar un aperitivo de lo que será su nuevo trabajo, dedicado al mundo de cine. La obra en cuestión se llama 'Arturo, el rey del porno duro', y es su particular recuerdo a las películas pornográficas que el rey Alfonso XIII mandaba hacer para su pase privado.



ELEAZAR EXPOSA ELS SEUS NUS I RETRATS A LA GALERIA TORRALLARDONA. Albert Vázquez.
(El Periòdic d'Andorra, desembre 2007)

Una mirada urbana i actual dels clàssics. Eleazar torna a la galeria Torrallardona d'Andorra la Vella per exposar les seves sèries de nus i retrats, que són una reinterpretació d'obres molt conegudes, com ara La Venus d'Urbino, de Tiziano; La Venus adormida, de Giogione, i Olympia, de Manet, pel que fa als nus, i La Gioconda, de Da Vinci; Margarita Van Eyck, de Jan van Eyck, i Retrat d'una dona, de Roger Van der Weyden, pel que fa als retrats. "Són dos grans temes de la pintura universal", va manifestar ahir Eleazar.

Als seus quadres predominen les línies rectes i el blanc i el negre, a més de les paraules. En totes les pintures és present un missatge pedagògic:el nom del quadre original, l'autor i el museu on està exposat. El motiu que en les seves obres apareguin a un nivell semblant el dibuix i les lletres és que per a Eleazar són un recurs important.i un reflex d'allò urbà. "Hi ha paper de diari, paper d'embalar i partitures de música perquè hi ha informació i grafies. He volgut representar una cosa tan urbana i quotidiana del carrer com els anuncis un sobre l'altre que trobem a les parets o als fanals", va assegurar Eleazar.

Per l'artista, l'art actual és una reminiscència de les obres del passat, una civilització sobre una altra. "Actualment la lletra i el dibuix són a tot arreu. En l'art sovint és més important el continent que el contingut. He volgut reflectir que a vegades hi ha qui pensa que és més important el museu que l'obra que s'exposa", va explicar.

A la sèrie de nus, els paisatges bucòlics són substituïts per paisatges urbans, on sempre hi ha algú que observa l'escena. Els seus nus segueixen un recorregut històric: des del Renaixement, on la moral religiosa xocava amb els cossos despullats, passant per la prostituta a Olympia, de Monet, fins a l'actualitat, on Eleazar pinta la seva reinterpretació particular en l'obra La Venus de la webcam. "En l'antiguitat existia un tabú respecte dels nus. Avui la sexualitat és oberta a tothom. La pornografia és a la xarxa", va manifestar l'artista.

TREBALLS FUTURS

L'obra La Gioconda, de Da Vinci, no observa l'espectador. En línies rectes, com "cops de destral" i en un fons blanc i vestida de negre: "Ara els dibuixos són més monocromàtics, amb algun apunt de marró". El color sobresurt davant de la interpretació de Retrat d'una dona, de l'artista flamenc Roger Van der Weyden, una de les poques obres exposades a la galeria Torrallardona on predominen el blanc i el negre.

Eleazar, que exposarà a Andorra fins al dia 8 del mes que ve, està a punt d'acabar una nova sèrie de pintures que exposarà a Barcelona a partir del mes de febrer vinent. "M'agrada començar una sèrie i acabar-la", va confessar. Aquesta sèrie porta per títol Família, amb què, de manera irònica, vol reinterpretar amb el seu peculiar dibuix i els seus textos els diferents personatges que hi ha en un àmbit familiar. "Són retrats de família. Tothom té a casa una foto del cosí quan va fer el servei militar o de l'oncle que va marxar a Amèrica. Aquests seran els protagonistes", va concloure.

LA BIBLIA D'AVUI EN ELS CUADRES D'ELEAZAR. Josep M. Cadena.
(Catálogo, septiembre 2007)

Hi ha noms i cognoms que són com el segell d’identitat de les persones que els porten. El nom del pintor Eleazar és un d’ells perquè, només sentir-lo, pensem en aquell Eleazar que surt en el llibre del Levistic de l’Antic testament. Nomenat gran sacerdot va col•laborar amb Josué en la destrucció de Jericó i en el repartiment entre les dotze tribus d’Israel de les tribus conquerides als gabaonites i als reis del Migdia.

Però no queda aquí la cosa, ja que en els segles XIII I XIV de l’Era Cristiana, anys i panys després dels temps bíblics, a la Provença francesa va existir un altre Eleazar que es casà amb una dona anomenada Delfina. Era fama que els esposos conservaren la virginitat, motiu pel qual l’església Catòlica els va incloure en el seu santoral. L’esmentat Eleazar fou home d’armes i participà en les guerres al centre i sud d’Itàlia contra l’emperador Enric VII.

I tot i que seria factible esmentar a altres Eleazar que esmalten les històries de diferents nacions i països, és millor quedar-nos amb els dos que hem esmentat perquè el tercer Eleazar, aquell del que ara anem a parlar, presenta a la seva potent personalitat artística unes característiques en les que s’adjunten les temàtiques bíbliques amb l’esperit guerrer -deixo de banda la virginitat, ja que està ben casat i és bon pare de familia- que mereix premis i recompenses.

El nostre Eleazar pintor ha begut en les fonts de la Bíblia, tant en les de l’Antic con en les del Nou Testament, per a realitzar com una mena de paràboles plàstiques sobre la societat actual. Sant Agustí, gran pecador abans de fer penitència i, finalment, arribat a bisbe d’Hipona i pare de l’església, ja va escriure que “aquells que tenen temor de Déu i per la pietat són mansos d’esperit, cerquen a la Bíblia la voluntat de l’Altíssim”. I encara afegí que era necessari “familiaritzar-se amb el llenguatge de les Sagrades Escriptures per a poder arribar a explicar i discutir el que hi ha de fosc en elles, prenent l’exemple de les locucions clares per a il•lustrar les més obscures i per les sentències certes resoldre els dubtes que plantejen les dubtoses”. És a dir, que el nostre Eleazar actual ha agafat uns grans temes que, explicats només con manifestacions històriques, religioses o màgiques queden circunscrits als temps llunyans en que els situan els seus narradors, però que ell aclareix al present dins de l’àmbit majestuós de l’antiga capella del que abans havia estat hospital de Sant Sadurní d’Anoia.

I ho fa amb el seu tallant, fins i tot formalment agressiu estil pictòric. Perquè Eleazar és un lluitador, un guerrer, un samurai de la plàstica d’acord amb les imatges que ara ens arriben per mitjà del cinema d’acció. Encara que, particularment, posat a fer comparacions, jo trobaria per a ell dins del l’art català millors i més altes referències. Són la representació del Judici Final que figura en el retaule de Guimerà que conserva el museu episcopal de Vic; la Degollació de Sant Cugat que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya; o la Decapitació de Santa Caterina que figura al retaule de les santes Clara i Caterina de la catedral de Barcelona. Les tres, igual que altres dels períodes romànic i gòtic, són obres de gran realisme, cruels en les descripcions dels càstigs per a tota una eternitat, donat que voliem alliçonar als pecadors i provocar el més combatiu rebuig contra els dimonis i els pobles enemics dels cristians. Resulten com grans novel•les gràfiques, com meravellosos quaderns d’aventures entre bons i dolents, en que els primers perden violentament la vida terrenal per a que les seves ànimes pugin directes al cel, sense fer cap mena d’estada al purgatori que llavors, segons diuen, era ben vigent per a la majoria de mortals. Són tres exemples que em porten de nou a les pintures d’Eleazar, molt d’ara i molt d’abans; situades en la temporalitat del que s’ha fet pensant en aquesta exposició, però amb la voluntat d’enllaçar amb el que és la constant lluita dels humans entre les aspiracions de l’esperit i les febleses de la carn.

El pintor no vol de cap manera sermonejar-nos, de la mateixa manera que jo tampoc desitjo que aquest text em quedi com un escrit moralitzador, quan només l’he pensat per a acompanyar i servir de pròleg a unes manifestacions plàstiques que s’expliquen per elles mateixes. Així doncs, el més aconsellable per a tots –m’hi poso jo mateix i també hi afegeixo a l’autor dels cuadres, ja que els pintors sempre aprenen de les seves pròpies obres- és que més que veure mirem i ens endisem en els continguts d’aquests cuadres d’Eleazar. En ells, ben segur, hen de trobar, junt amb la satisfacció que dona connectar amb l’autenticitat plàstica amb que han estat fets, un seguit d’inquietuts que ens faran sentir-nos vius.

ELEAZAR, UN PINTOR NEOROMANIC? Montserrat Pagès i Paretas
(Catálogo, septiembre 2007)

El Pantocràtor d’Eleazar, que s’inspira en el Crist en Majestat o Maiestas Domini de Sant Climent de Taüll, se’ns mostra també entre l’alfa i l’omega, que simboliten el principi i la fi, dins una màndorla o ametlla que simbolitza la seva glòria, i envoltat pel Tetramorf, és a dir pels símbols dels evangelistes, Mateu, amb rostre humà, Marc amb el del lleó, Joan com a àliga i Lluc com a toro, tots quatre pendens de la figura central del tot poderós que, en actitud desimbolta i ulls tendres, mira l’espectador.
El blau no és el blau del Crist de Taüll, és clar, però hi retira, millor dit, hi vol retirar volgudament, com també tots els altres detalls iconogràfics: la mà que beneeix, els peus nus sobre l’escambell que segons fonts bíbliques simbolitza la terra, l’arc del cel on està assegut, el nimbe crucífer i, sobretot, el llibre obert, amb la cita bíblica, EGO SUM LUX MUNDI, que, a Taüll, és un esclat de llum. Perquè el Crist de Sant Climent de Taüll és, com hem dit, la referència del nostre pintor, andalús afincat a Catalunya, tot i que els ulls i l’expressió del seu Pantocràtor són més ingenus i benèvols, menys imposants que els del Crist de Taüll, de força apocalíptica, referent de la pintura romànica europea. Diríem que, potser, reflecteixen alguna cosa dels ulls, també escrutadors però més amables, del pintor.

I, tanmateix, el Pantocràtor d’Eleazar deu molt a aquella obra mestra, tant com, en principi, deu a la pintura contemporània i, sobretot, al propi estil i al propi llenguatge, treballat, madur, que ens presenta un Crist en majestat, un Tetramorf, uns apòstols i uns sants doctors i màrtirs de l’Església concisos i entendridors, no sense un cert sentit de la ironia, en la qual cosa sí que es diferencia netament, rotundament, dels pintors dels segles XI i XII. En canvi, el gust per la narració n’és absent, com en el romànic, reduït al mínim, per tal de donar simplement les claus d’interpretació, sense accessoris secundaris i, també com en el romànic, sense una voluntat de naturalisme explícita. Així, per exemple, els seus apòstols, sants i màrtirs ostenten només l’atribut del seu martiri o de la seva passió, sant Pere les claus, els evangelistes l’Evangeli, sant Esteve una pluja de pedres, sant Climent la mitra, l’àncora i la creu papal; sant Llorenç, flama encesa, tot ell fet una graella; santa Úrsula amb les seves verges; sant Vicenç, una altra flama, amb la pedra de molí lligada al coll; o santa Àgata sense pits, amb el negre, com una moderna amazona després del quiròfan, indicador d’on eren. Per cert que aquest seu catàleg de sants, tendre i una mica subversiu, inclou també la representació de Judes Iscariot, el dolent, amb la bossa de les monedes de la seva traïció, que ara un altre evangeli, novament descobert o interpretat, diu que no ho era.

Eleazar, d’altra banda, ens presenta un cel i un infern molt particulars. Ací, més que els models romànics, ha prevalgut la pròpia concepció pictòrica i vital, impregnada d’un fort sentit de l’humor i de la ironia i també amb un cert alè poètic. Ja no ens presenta, entre els condemnats o entre els benaurats, com trobaríem a partir del segle XIII, reis i papes, monjos i bisbes, dones i homes, diferenciats només pel vestit, la corona o l’hàbit. A l’infern d’Eleazar, amb dimonis i flames, úniques concessions a la tradició, hi van els qui no tenen amics, però, també, els qui no somnien, els qui mai han regalat una rosa, els qui no llegeixen, els capullos, els gilipolles i aquells que s’entesten d’anar-hi. Un infern benèvol, en definitiva.

Al cel que ens mostra Eleazar, que és blau però que conté, detall significatiu, alguns àngels rojos, ací sota l’ull o triangle de la trinitat, que no es troba en el romànic, hi van els que tenen influència, els que cerquen el Paradís, tots els que es porten bé, els que somnien, els poetes i els seus amics, del pintor, naturalment.

Molt particular és, doncs, l’univers d’Eleazar, el del seu art, que, des de la modernitat de la seva creació plàstica, del seu llenguatge contemporani, ha volgut presentar-nos, per retre tribut a la idea que l’inspira, la d’un romànic català sintètic i conceptual, on la imatge, com en la seva pintura, s’acompanya de títols explicatius, de lletra, i on la idea és el que preval, transcrita en un llenguatge visualment concís, de síntesi, cantellut en el seu cas i, com hem dit i ressaltat, irònic, poètic i tendre, molt personal.

ELEAZAR Y EL HUMOR PICTORICO. Josep María Cadena.
(El Periodico de Cataluña, Julio 2006)

Toreros, cantaores y bandidos de la sierra vistos en clave de humor por Eleazar. El pintor asume el tópico -catites, sombreros de ala ancha, monteras...- para trazar retratos y una especie de frisos pictóricos con rostros en los que hay la Andalucía profunda. No hace folclorismo, sino que pone dentro de las posibles caritaturas unos ojos grandes y redondos que reflejan la seriedad de unas vidas que, ante el toro, los cantes y la necesidad de huir de los civiles, aceptan que el instante vale mas que lo programado para siempre.

Negro de luto y rojo de sangre son los colores básicos en unas obras que identifican personajes con rótulos, textos biográficos y referencias de época. Eleazar se compenetra con sus personajes y los hace actuales. Recomiendo la visita.

PEQUEÑOS APOCALIPSIS (Y OTRAS INOCENCIAS). Eugenio Castro.
(Catálogo, noviembre 2005)

Con  anterioridad  al manifiesto  sobre  un  "arte bruto"  de  Jean  Dubuffet,   André  Bretón se  había  referido a  aquellos  seres que la sociedad consideraba "enfermos mentales",  extravagantes  o marginales (Wolfli, Scottie Wilson,  Aloise, el cartero Cheval...), en cuyas realizaciones había advertido, además de una enorme gracia para la creación plástica, "una reserva de salud moral" (1).

El efecto de la  poderosa   imaginación  creadora de esos "ángeles de la demencia",   tras su lenta  asunción, influyó con  posterioridad hondamente el espírtu   moderno  de creación.  Así es  posible  rastrear, por  ejemplo  en A. R. Penck,  el esquematismo primitivista de Louis Soutter, en Alfonso Osorio el abigarramiento de  Adolf Wölfi; o el garabato textual y las figuras  sardónicas de Basquiat en Johann Knüpfer. O entre nosotros, el caracter delirante y psicodélico de Zush, anticipo de una "originalidad" desconocida en nuestro panorama. En una época  más contemporanea,  esas relaciones se  enriquecen con la  irrupción del graffiti. Con esta  acción  callejera se suma, al componente  imaginario,  otro de  tipo crítico, en la  medida en  que el graffiti  sería la  forma  de  expresión  dentro  de otro  modo de encierro (la exclusión),  como es el que se ejerce sobre ciertos marginados en la ciudad.

En el  intersticio  del "arte bruto" y  el "arte del  graffiti" nos  encontramos  con la  pintura de Eleazar. En ella estalla una voluntad de su autor de  reducir  hasta  donde le  sea   posible el artificio propio  del arte.  Se  entrega así  a un  frenesí  emocional  que  debe  guiar, inicialmente,  la construcción,  si no  del  cuadro,  sí de  la  imagen.  Pero  ese  abandono no debe llevar a  pensar que tal construcción obedece incondicionalmente a las fuerzas del  inconsciente y/o del azar. Estas tienen  una presencia  inequívoca y determinante, desde luego. Del mismo modo, existe un ejercicio depurado de  estilización de unas figuras, de unas cosas, de una superficie que, a causa de su esquematismo,  exigen ser definidas con firmeza. De esta  manera, se hace  perfectamente distinguible,  por ejemplo en  sus series donde el marasmo urbano se vuelve casi delirante, el espacio que ocupa cada una de  aquellas; se destaca su autonomía, no mediante el perfilado que tanto caracterizó a los expresionistas de la primera época, y a los "nuevos salvajes" ulteriores,  ambos tan queridos por Eleazar, sino  mediante la acotación  limpia de  unos planos  que  hacen de "casas" en los  que son acogidas  esas figuras.  Hay,  por lo tanto, una voluntad de  organización que entra en muy buena relación con la  dimensión salvajista de esta creación.  Esta operación es ratificada cuando la superficie del cuadro es  ocupada,  casi, o en su  totalidad,  indistintamente, por  una gran  figura,  por  un busto, o por  cualquiera  de  sus  retratos  en  grupo.  Poco  queda en   manos  de  lo  casual. Se adivina  una  meditación  importante  sobre la composición, un trabajo de ordenación de los distintos elementos que dan como resultado el sentido de un total acabamiento.

Mas esto no se enfrenta entre si,  sino que tal y como  sugería antes, ciertas  dicotomías son aquí salvadas. Al fin y al cabo,  fruto de la visión y del  arrebato esta pintura,  precisamente por el grado de  ingenuidad que me parece para bien conservar  (nunca una voluntad de orden , por el  mismo  hecho  de  llegar a  creérselo  vence  el  propio grado de  ingenuidad que le es implícito) abre el campo de la interpretación  mas  allá  de  donde  este  es  limitado  por  lo  razonable.  Así es  como  el  centro  de  la  gravedad  de  esos  cuadros superpoblados lo constituye el propio marasmo social que representa, acaso como evocación de una entriopía no cósmica sino estrictamente  humana:  un estado  de  caos asociado  a un confusionismo  integral  (histórico,  cultural,  existencial)  como paradigma moderno de una descomposición civilizadora mundial.

Y sin embargo, como no esbozar una sonrisa, quizá amable, quizá no, ante este estado de cosas; cómo no sentir cierta complicidad con lo  paródico  de tal  situación.  Así  parece  mostrarse  Eleazar,  que  a través  de  ciertos  signos,  ciertas  palabras,  lanza un guiño de compasión  por  el dolor  del  hombre  y del  mundo.  Es  una  ironía,  la suya,   menos  hiriente  que tierna, a  través de la cual parece manifestar su empatía con el pequeño Apocalipsis que cada uno de nosotros experimentamos a diario.

Como  Don Quijote, a quién  dedica  una  de  las  series que  definen  su  proceso de  producción,  que  acoge la  galería  Multiplicidad, recorremos  pávidos y estupefactos  esta geografía  eminentemente humana que nos saluda con su conmovedor gesto torcido, con sus pobladores,  individual y  colectivamente,  haciendo  aspavientos, tanto por su desconcierto como por su afán de superarlo. Imagen, en verdad,  de nuestro  patetismo  particular,  esa humanidad  nos devuelve  al  contemplarla,  como  un  espejo,  la  memoria de aquella "reserva de salud moral" que tan urgente se hace reconocer, recuperar.
(1) A. Breton. El arte de los locos, la llave de los campos, en La llave de los campos, Pág. 248

ARTISTES CATALANS DANS LE JURA. Rober Christe
(Galeríe, Junio 2005)

Eleazar  s'inspire de  l'expressions  spontanée et collective  des graffitis et des tags qui  fleurissent sur les  édifices  publics, le long des murs  gris des banlieues  industrielles, sur  les piles des  ponts et des viaducs,  à l'intérieur des  toilettes  publiques, ou  encore  sur les wagons de chemin de fer, quand il ne s'agit pas de rames entières...Ce phénomène a été étudié en France dès les années "68". Chacun se souvient que le mouvement étudiant a donné lieu à une production spontanée qui, en quelques jours, a couvert les murs de Paris et des grandes villes de France de slogans et d'images messages souvent à caractère politique. En plus de cet événement qui a frappé les esprits,  aucune  analyse sérieuse du  phenomène des graffitis ne  peut ignorer l'intérêt  que nos contemporains,  tout au moins dans le Monde  occidental,  porte à l'art primitif  et à l'art brut  (cf.art EU). Je fais  l'impasse  sur les  graffitis du Paléolithique qui  associent  les signes sexuels (flèches, bâtonnets,  points, triangles,  etc) à la  représentation réaliste  des animaux.  Les graffitis modernes véhiculent souvent   la même   thématique:  principe  mâle  +  principe  femelle  =  vie, avec  les  connotations  de "desir",  "plaisir",  "frustation", "angoisse",  "mort"... Dans  les  toiles   d'Eleazar  groupées  sous   le  titre  de  "Rêves  pour  le  troiisième  Millénaire",  la  thematique homme/femme est centrale. Chaque spectateur interprète selon sa sensibilité le face à face entres  les  icônes mâles et femelles.  Pour moi, il s'agit de messages signifiant à la fois l'espoir de la communication et son impossibilité, tout au moins  sa difficulté... Le rêve que nous propose Eleazar serait-il,  alors,  qu'hommes et  femmes  mettent fin à  la guerre  entre  les  sexes  et  développent  une  relation d'amour au-delà des  rapports  de force?  Quelle  que  soit sa  réponse,  il faut bien reconnaître que le probleme reste d'actualité. Dans l'exposition du Courant d'Art, Eleazar a traité d'autres  thèmes aisément  identifiables.  Il y a une  galerie de rois  et  des  bouffons  qui connotent sur  le monde  parodique le  pouvoir politique. Comme d'autres  peintres avant lui  (dont Picasso et Bacon  pour ne  citer que deux monstres sacrés de la peinture du XXe siècle),  Eleazar aime bien  joeur avec  les  cheff-d'oeuvres qui  jalonnent  l'histoire de la peinture:  vous  aurez  donc  le plaisir, si   ce n'est déjà fait, de découvrir  une  pléiade de nudités  célèbres:  La Maya nue de Goya, La Naissance de Vénus  de Botticelli,  deux versions des  Demoiselles  d'Avignon de  Picasso, l'une matinale, l'autre vespérale, et Adam et Eve d'après Dürer. A noter que l'un  et l'autre  tiennent dans le main  une pomme... Vous pourrez en conclure que, dans la  version que nous propose  Eleazar, la  responsabilité de la  faute originelle est  partageé...Accrochés à d'autres  cimaises, des portraits célèbres qui figurent  dans  toutes  les  histoires  d'art: le  duc  de  Montefeltro  de  Piero della  Francesca,  amputé  d'un  oeil comme il  se doit,  un autoportrait   de  Botticelli, etc.  Enfin, si vous vous réjoissez de partir en vacances, ne manquez pas de scruter attentivement les toiles consacrées  à  la  grande   transhumance    estivale  de  nos  contemporains.  Tout  y est:  le  rêve  d'une  île  déserte  noyé  dans  les embouteillages  routiers  et aeriens  et  submergée par  la multitude bigarrée des  vacanciers de tout poil et de toutes origines...L'ouvre d'Eleazar s'exprime dans un style très personnel qui joue à la faois sur le stéréotypie et la diversité.

Les  personnages stylisés, réduits souvent à  des schémas assortis  d'atributs significatifs  permettant  de les identifier , s'imposent  par leur  masse  ou leur verticalité  anguleuse. Les toiles  sont souvent saturées de personnages, de  bribes  d'escriture et de signes dont la symbolique est universelle: le coeur, les fleches, par exemple. Une toile d'Eleazar fait souvent l'effect  d'une ouvre collective, conme  si de  nombreux  auteurs  anonymes  avaient voulu  laisser  leur  empreinte. Un  critique espagnol a parlé  de palimpseste, ces peaux sur lesquels  écrivaient  les scribes  d'avant  l'imprimerie,  et  qu'ils réutilisaient,  non sas avoir  gratté, souvent  imparfaitement, les textes précédents. Le  style volontairement "primitif" associe souvent l'humour grinçant au grotesque, ou  au saugrenu. Il y a sans doute dans l'ouvre  d'Eleazar  une  symbolique  qui  renvoie  à  son  itineraire  personnel.  Mais,  je  me suis dooné  comme   principe,  dans  cette présentation, de ne parler que de ce qui me semble "sauter aux yeux", donc de ce qui a pour moi valeur universelle.

UN ARTISTE QUI AIME JOUER AVEC LES CODES URBAINS. Stéphanie Bourquard
(Le Quotidien Jurassien, Julio 2005)


Des  paysages urbains  schématisés, des chefs-ouvre de la peinture revisités, des portraits en  partie tagués et de petites sculptures de bronze font partie des oeuvres du créateur espagnol Eleazar visibles à la galerie Courant d'Art à Chevenez jusqu'au 28 août.

Eleazar propose un univers essentiellement blanc et noir, qui n'exclut pas le couleur rouge et  ses dérivés, un univers littéralement sens dessus dessous (les personnages tête  en bas ne manquent pas).  L'artiste implique l'escriture dans  ses créations: il colle des pages de journaux ou des partitions  musicales  sur la toile,  et peint  des lettres, des mots,  des phrases, comme des slogans, le titre  du tableau souvent. Il  aime  les messages, les  symboles, qui  contribuent  grandement à individualiser  ses personnages, por certains  figurés en quelques traits seulement  et rappelant  des graffitis enfantins: leurs  attributs les plus fréquents sont de petits coeurs reliés  à leur tête par un trait noir et des parties sexuées, seins et sexes, schématisés.

Des hommes dans la ville

La ville est l'un des themes favoris d'Eleazar. L'artiste aime jouer avec les codes urbains contemporains: nombreuses sont les toiles qui présentent des personnages à la silhouette  taguée. Le travail  au spray  évoque le mur et rend  la composition étonnamment  frontale. Quelques  tableaux,  intitulés  ironiquement  Landscape, évoquen moins  un paysage  qu'un espace très  chargé,  rempli d'hommes, de voitures, d'immeubles et de chiens. Les hommes deviennent dans ce contexte parfaitement minuscules et tout à fait anonymes. Sont-ils gais? Sont-ils effrayés? On hésite un instant sur la  manière d'interpréter  leurs bras levés,  et l'exclamation  sibylline: "AAAHH", inscrite parfois à leur côté, n'est pas de nature à éclairer le spectateur. Eleazar critique la société de consommation dans cette série d'oeuvres, qui traitent de l'espace urbain: Nos vamos a una playa desierta, littéralement "nous, nous allons sur une plage déserte", représente une multitude de petits hommes, coincés entre des voitures et quelques avions, qui visiblement n'ont pas encore trouvé la plage...

Des Clins d'oeil aux génies passés

Le travail d'Eleazar rend hommage aux grandes figures  espagnoles, que cela soit à travers les portraits qu'il consacre à Don Quichotte ou  Sancho Pança, ou à  travers ses reprises  des  chefs-oeuvre de  Goya, Vélasquez  et Picasso. Il compose même deux  tableaux  en s'inspirant  des  Demoiselles  d'Avignon, le  premier  les représentant  le  matin,  le second après  le  travail. Si le  positionnement  des demoiselles  évoque  inmediatement l'oeuvre du  maître, le  spectateur est  interpellé par  leur regard et  étonné par  leur  fantaisie. Le diptyque  représentant  Adam et  Eve reprend  quant à lui  le travail de Dürer,  explicitement évoqué par les termes  El Prado,  Durero. Eleazar  ne laisse  pas en reste les  grands  maîtres italiens, Botticelli ou  Piero della Francesca, par exemple, dont il  se réapproprie les portraits. Si ces oeuvres  offrent  une version  simplifiée  des originaux,  elles n'en  contiennent pas  moins l'essentiel,  une coiffe ou un regard suffisant en effet à nous rappeler leur modèle.

L'EFFERVESCENCE CATALANE. Laurence Chauvy
(Le Temps, Agosto 2005)

Les compositions d'Eleazar se révèlent davantage construites, souvent inspirées de pages de l'histoire de l'art. Leurs personnages sont empruntés aux grands maîtres du passé, de Botticelli à Picasso, en passant par Raphael et Vélasquez. Leurs peintures et collages avec leurs inscriptions en mayuscules et leurs personnages bien campés, expriment la force de l'humour, dans la  ligne d'Eduardo Arroyo et de Manuel Valdes.

ELEAZAR REFLECTEIX AMB HUMOR LA CRITICA DE LES RUTINES DEL DIA A DIA . Miquel Vigo.
(Diari d'Andorra, Abril 2005)

Eleazar centra la ironia (que arriba al sarcasme en algun cas) en les rutines del dia a dia, en les activitas que es repeteixen de manera gairebé  mecànica, però també hi  ha espai en  la seva obra  per a  d'altres  aspectes  manllevats  de l'entorn més  proper, com  ara la familia, els amics o les estones en què les pasions s'obren pas enmig de l'aparent calma domèstica.

Tenir com a matéria primera tot allò que veus cada dia semblaria un  recurs fàcil, però Eleazar  assegura que no és aixi: "Pràcticament em passo més temps pensant com ha de ser el quadre que pintant" diu.

L'esquematisme  que  defineix el  seu estil té l'inconvenient que "limita les  possibilitats" en l'aspecte  compositiu, per  la qual cosa en la seva obra hi ha, segons reconeix, una  certa tendència al "barroquisme", si més no en el sentit  d'aprofitar al maxim l'espai del  llenç. I també en  la repetició "gairebé  obsessiva" de  llegendes i  textos,  que tenem una funció "informativa" pero  que també  són un recurs plàstic que aprofita "les grafies com a elemnts de compòsició".

ELEAZAR CAPTA EL POLS DE L'AGITACIO URBANA EN UNES "PINTURES HIP-HOP". Albert Grau.
(El Periòdic d'Andorra, Abril 2005)

La  ciutat  com a  espai de conflicte  constant i font d'una  superabundancia d'informació  és una de les principals  inspiracions del pintor Eleazar, que compon les peces de pintura plana afegint-hi formes, colors y dades de tot tipus, des de siluetes lineals a traços d'aerosol, passant per retalls de paper diari. "M'interesa el bigarrament d'informació i imatges. Avui en dia vivim rodejats de tanta informació que al final estem desinformats" explica l'autor. 

"Algun cop han definit les meves obres com a "figuracions salvatges". Jo pinto del que em rodeja, de  les meves vivències quotidianes i del  que veig a la  ciutat", revela l'autor, i  record que aquesta mirada  s'estem des de la col.lectivitat, com a  Todos Contentos, que "és com quan es produeix una victoria electoral i després sembla que tothom estigui content, fins a la queixa del ciutadà anonim, cansat de la rutina quotidiana, com a Estoy hasta los cojones.

Eleazar  inaugura a la galeria  Carmen Torrallardona  l'exposició  Pensando en mis cosas.  El titol  està  extret d'un dels quadres que es podem veure fins al 18 del mes que ve.

Les paraules exerceixen un papel decisiu en la creaciço d-Eleazar: Si no tinc una frase, el quedre no arranca. Neccesito el text". Un cop trobada la frase, Eleazar elabora la pintura incorporant a la superficie pictórica els components d'aquella oració inicial, que hi apareixen disseminats.

Les paraules incloses a les pintures al.ludeixen sovint a diverses intencions crítiques  de l'autor: " Són textos satírics i irònics, divertits", asseyala el pintor, però a continuació assegura que  "no tenen mala llet": "Per bèstia que sigui el personatge, el tracto dolçament, amb tendressa".

COURTING ROYAL DISASTER.
(BCN-Inside, Abril 2005)

A maverix Spanish artist, known as Eleazar,claims to have received an SMS from the painter Francisco Goya (1746-1828) telling him to keep his phone switched on as he was about to receive an important call. The next day the King of Spain rang and hired him as portrait artist to the royal court, the results of which can be seen at Barcelon'as Galeria Contrast going under the seditious title Tontos, Bufones, Reyes y Princesas (Idiots, Buffoons, Kings and Queen). Highly recommended, but don't believe everything he tells you.

EL PINTOR ANDALÚS ELEAZAR EXPOSA A ANDORRA UNA OBRA BASADA EN LA "FIGURACIÓ SALVATGE". Lluis Vilaró.
(BonDia, Abril 2005)

L'artista  arriba,  com cada matí, al seu estudi de  Barcelona. S'asseu a la seva butaca i es disposa a mirar fixament el quadre en blanc que té al davant. De sobte s'aixeca, agafa el pinzell i se'n va directament fins a un tros molt determinat de la tela per dibuixar el que se li acaba de  passar pel cap. Després tornarà  a seure, tornarà a tenir  un rampel artistic i tornarà a dibuixar una altra part de l'obra que està creant.

Així  és el dia a dia i el procés de creació del pintor  andalús Eleazar.  Es tracta de l'artista que  aqueste vespre  inaugurarà  a la galeria Carmen Torrallardona  d'Andorra la Vella  una  exposició  basada  en pintures  modernes,  impactants, nervioses i explosives.  Els seus quadres han arribat a ser  catalogats per  alguns com  a mostra  "d'art brut". Ell,  però prefereix  incloure el seu traç en  el capítol de la figuració salvatge". L'art  brut és inconscient,  inconex,  desordenat.  Jo m'organitzo i penso molt  les coses abans  d'anar  fins a la tela" explica, però, admet que a simple vista la seva obra pot classificarse  en un cànon  molt alternatiu.  Els seus quadres,  per exemple, es barregen amb paraules i  frases que acompanyen  els dibuixos: "considero  que el quadre  no té contingut si no hi ha  lletra, si no hi ha una  frase". Paraula i  pintura, doncs, es  fonen en una obra  abstracta i juvenil que intenta retratar de forma crítica "la vida vulgar que acostumen  a fer la majoria de la gent". El pintor  explica que intenta expressar-se sempre "amb ironia, humor, afecte i sense fer mal a ningú". Els  seus quadres, en  definitiva,  aborden gairebe sempre temes relacionats  amb la dimensió de "l'home, la dona, les relacions humanes o sentiments com l'amor o l'odi".

EXPOSICION DE ELEAZAR . Xavier Blasco.
(Revista Curator, Abril 2005)    

El quadre de tots junts és l'expressió que va fer servir  Carles IV referint-se al quadre  que Goya va pintar per la seva cort. Recreant la figura del pintor de la cort, Eleazar, de manera fictícia,  té l'encarrec  de pintar la Familia Reial. En aquest  retrat coral hi destaquent, tal i com s'indica en el títol de la exposició, els  bufons, les princeses  pendents de casori i els  tontos-aquets últims, segons el propi autor, "que  abunden  arreu  peròningú  no  ha retratat fins el moment"-. En  el treball d'Eleazar les  pulsions  oníriques les posa al servei d'un projecte artistic que el vincula  i alhora  l'allunya  de l'art brut.  L'humor,  inconscient  i els "palimpsests" ("text escrit damunt  d'un altre després  d'esborrar-lo" Diccionari  de la llengua catalana. Ed. Enciclopedia Catalana) materialitzats  en linies de diari sota l'oli, o residus d'automatisme, són elements que es barrejen en la seva obra per tal de crear un gran basar visual.

PAS DE HASARD DANS LES VISIONS MILLÉNARISTES DE L’ARTISTE CATALAN ELEAZAR. Yves-André Donze.
(Le Quotidien Jurassien. 30-8-2003)

Quant, à la suite du drame du 11 septembre 2001, le grand compositeur de musique classique contemporaine Stockhausen avait déclaré en substance que cet attentat était du grant art au niveau de l’horreur, il pensait à toute la violence que l’homme fait à l’homme, trafic létal du fric et morbidité religieuse confondus. René Char aurait rechéri “Nous n’avons qu’une ressource avec la mort, faire de l’art avant elle”. Juste avant ou juste après, dans un soubresaut de vitalité, c’est justement ce que fait l’artiste catalan Eleazar dont on peut voir l’exposition à la Galerie Courant d’art de Chevenez. La serie de tableaux Sueños del Tercer Milenio a été créée en novembre-désembre de l’anne fatidique 2001.

Peindre le “11 septembre”

L’un des tableaux presque caché, comme pour ne pas privilégier l’esprit de la serie, illustre le 11 septembre: deux personnages tout noirs se font face, gesticulent, communiquent; un autre en jaune et rouge, plus en avant du tableau, bée de face; un troisième au fond à gauche, rouge feu, n’a rien à envier à une étude de Picasso pour un personnage de Guernica; en arrièreplan, un autre lance un cri mécanique; au fond à droite c’est l’etonnement, au centre en bas, une ombre veille; l’horreur s’organise à mesure que la toile s’emplit de formes humaines; partout des coeurs s’accrochent comme des graffitis; leur flèche ne vient pas d’un Cupidon jouflu mais font partie d’un vocabulaire signalétique, comme les coeurs d’ailleurs; en périphérie flashent, tels des enseignes, les mots “amour”, ”songes” et “troisième millénaire” en espagnol et en anglais. Ici, l’ordre visuel s’inverse, les personnages deviennent gratte-ciel, tous imbriqués dans le mème drame urbain.
Ces visions protéiformes se cristallisent en paysages de mégapoles composées d’une multitude de têtes, de petites voitures, de petites coeurs. On pense immédiatament à La cristallisation du rêve de Jean Dubuffet, le pere de l’art brut, ainsi qu’à ses personnages en puzzle. Avec la centaine de toiles peintes à l’huile sur papier marouflé ou sur papier chinois visibles à Chevenez, Eleazar ne peut se défaire de sa filiation à l’art brut. Et surtout à Jean Dubuffet et ses Archétypes, sortes des figures humaines primitives tels des pétroglyphes, et visiblement sexuées. Dès l’entrée à l’exposition, on se trouve en présence du couple de base: un homme, une femme. En retrait, planquées dans les hauteurs, les deux figures en position de louve romaine rapellent leur animalité primordiale.
L’artiste les dispose en attitudes figées, hiératiques, célébrant quelque rituel initiatique lointain. Traduiraientelles l’angoisse que le peintre présente aussitôt des tentatives d’apaisement, surtout au niveau des couleurs, dans les portraits à proprement parler. Mais c’est pour mieux se distancer de l’emotion. Les figurines que l’artiste peut ériger en scultures sans retouches autres que matérielles ont la bouche ouverte fixée dans un grand rire de gargouilles rabelaisiennes (plusiers toiles s’institulent Hi Hi-Ha Ha) ou dans une communication muette tels des masques.

Radiographier la solitude

Eleazar ne construit rien au hasard. Ses pulsions oniriques, il les met au service d’un projet artistique marquant de ce fait la rupture avec l’art brut. De Dubuffet, il garde ses personnages renvoyés chacun à leur quête. De Wölfli, il emprunte ses rictus et ses morsures dentées. D’Aloise (Corbat), il conserve une manière d’éventrer ses corps. Le vacarme urbain devient guerre intestine. Le corps communicant passe à la broyeuse. Il subit tous les stigmates du conflit psychologique. Le peintre radiographie les traumatismes accablant l’inconscient, comme pour en mesurer scientifiquement l’intensité, la gravité, les altérations, il range toutes les aberrations humaines sous un seul mot générique calligraphié: “solitude”. Alors, le monde extérieur prend place tout entiers à l’interieur du cors écorché. Graphiquement, Eleazar joue le film du quotidien des hommes et des femmes qui s’automutilent inconsciemment ou non, et laisse filtrer en palimpsestes tout ce qui renvoie à d’autres réalités. Ici des lignes de journal imprimées apparaissent sous l’huile dégoulinante, là des souvenirs de matériaux archéologiques à la Tapies, en-deçà, des résidus automatistes à la Riopelle et foisonnement des signes qui restituent une certaine joie de créer librement et de rire de tout. Surtout de la mort.
Eleazar peint à l’envi des visions millánaristes d’une humanité en propie à sa prope aliénation. Un big bazard visuel qui jette l’enffroi sur la fossilisation des êtres au sein même de leur tumulte. La bonne humeur que règne sur ce constat rappelle qu’il reste aun moins l’ivresse et la foile à opposer à l’arrogance ambiante et morbide. A moins qu’il n’y ait comme dans le silènes de Rabelais un onguent précieux dans la boite à peinture d’Eleazar. Il pourrait bien s’appeler le fou-rire. Un retour à l’art brut?